Naturalesa humana

La naturalesa humana o naturalea^[1] humana és el concepte que denota les disposicions i característiques fonamentals, incloses les maneres de pensar, sentir i actuar, que es diu que els humans tenen de manera natural.^[2][3][4][5] El terme s'utilitza sovint per designar l'essència de la humanitat, o el que significa ser humà.

La reflexió sobre la naturalesa humana ha estat un focus central de la filosofia durant segles i el concepte continua provocant un viu debat filosòfic.^[6][7][8] Tot i que hi ha dues perspectives diferents, les discussions sobre la naturalesa humana solen estar relacionades amb la importància comparativa dels gens i l'entorn social en el desenvolupament humà (és a dir, natura versus criança). En conseqüència, el concepte també continua tenint un paper destacat en camps acadèmics, com ara les ciències naturals i socials, i la filosofia, en què diversos teòrics han donat una visió de la naturalesa humana.^{[9][10][11][12]} La naturalesa humana es contrasta tradicionalment amb els atributs humans que varien entre les societats, com els que estan relacionats a cultures específiques.

Tradicionalment, es diu que el concepte de natura com a estàndard per fer judicis va començar a la filosofia grega, almenys pel que fa a la seva forta influència en les llengües i perspectives occidentals i de l'Orient Mitjà.^[13] A l'antiguitat tardana i a l'època medieval, l'enfocament particular que va arribar a ser dominant va ser el de la teleologia d'⁣Aristòtil, per la qual es creia que la naturalesa humana existia d'alguna manera independentment dels individus, fent que els humans esdevinguessin simplement el que esdevenien. Això, al seu torn, s'ha entès com a demostració d'una connexió especial entre la naturalesa humana i la divinitat, per la qual la naturalesa humana s'entén en termes de causes finals i formals. Més concretament, aquesta perspectiva creu que la naturalesa mateixa (o una divinitat creadora de la naturalesa) té intencions i objectius, inclòs l'objectiu que la humanitat visqui de manera natural. Aquesta manera d'aproximar-se a la naturalesa humana parteix de la percepció d'aquesta naturalesa com una "idea" o " forma" humana.^[14] Tanmateix, l'existència d'aquesta naturalesa humana invariable i metafísica ha estat objecte de debat històricament i fins als temps moderns.

En contra de la noció d'Aristòtil d'una naturalesa humana fixa, la mal·leabilitat relativa de l'home s'ha argumentat especialment en els darrers segles, en primer lloc pels primers modernistes com Thomas Hobbes, John Locke i Jean-Jacques Rousseau. En el seu Emile, o sobre l'educació, Rousseau va escriure: "No sabem què ens permet ser la nostra naturalesa".^[15] Des de principis del segle XIX, pensadors com Hegel, Darwin, Freud, Marx, Kierkegaard, Nietzsche i Sartre, així com els estructuralistes i els postmodernistes en general, també han argumentat en ocasions en contra d'una naturalesa humana fixa o innata.

La teoria de l'evolució de Charles Darwin ha canviat especialment la forma de la discussió, donant suport a la proposta que els avantpassats de la humanitat no eren com la humanitat actual. Com en gran part de la ciència moderna, aquestes teories busquen explicar-se amb poc o cap recurs a la causalitat metafísica.^[16] Es poden oferir per explicar els orígens de la naturalesa humana i els seus mecanismes subjacents, o per demostrar capacitats de canvi i diversitat que podrien violar el concepte d'una naturalesa humana fixa.